Fa poc més de dos anys les nostres vides eren molt diferents. Vivíem els petits conflictes quotidians, les penes i les alegries, embolicats sota l’abric d’una comunitat protectora; les nostres famílies, amics i veïns estaven sempre al voltant, oferint-nos el suport de la seva proximitat.

Ningú en aquests entorns pròxims prestava en aquells moments massa atenció a l’evolució d’una desconeguda
malaltia detectada a l’altre costat del món. No obstant això, el virus va creuar ràpidament el planeta sencer, impactant
amb força en la nostra desprevinguda societat; només en el nostre país ha causat en aquest temps gairebé 11.000.000 
de malalts i a l’entorn dels 100.000 morts. I amb tota la seva cruesa, no ha estat aquesta la pitjor conseqüència de la
pandèmia; el més angoixant ha estat l’aïllament i la impotència a la que ens ha reduït. Les mesures de seguretat necessàries
per contenir la propagació del COVID han desmuntat les nostres comunitats, tancant-nos a casa mentre els amics i
coneguts podien estar sofrint els moments més difícils de les seves vides. El preu social, econòmic i sobretot emocional
que hem hagut de pagar ha estat monstruós i desmoralitzador, gairebé com si haguéssim patit una guerra.

No tot tornarà a ser com abans, però per fi, amb la col·laboració de tothom i el desenvolupament de les armes mèdiques necessàries per a vèncer la malaltia, aquesta comença a remetre poc a poc, podem fer balanç del succeït i seguir endavant, confiant que almenys aquesta lliçó d’humilitat ens ajudi a afrontar crisis futures. Perquè hem descobert que com a espècie no som tan poderosos i avançant com crèiem. Mentre miràvem a les estrelles i somiàvem amb la possibilitat de sortir a l’espai, un organisme tan evolutivament simple i antic com un virus, un ser tan diminut que ni tan sols podem veure’l a simple vista, ens ha demostrat despietadament lo fràgils que som. Haurem de prendre precaucions. Cuidar-nos més i cuidar els altres. Portar endavant mesures sanitàries de prevenció i higiene que ens protegeixin de les malalties antigues i de les que estan per crear-se. Ser respectuosos amb una Natura en constant evolució, que crea 20.000 formes de vida noves a l’any i a la que en la nostra ingènua vanitat havíem cregut que teníem completament dominada.

Si hem d’aprendre alguna cosa d’aquesta dura tragèdia, comencem per no oblidar les imatges i sentiments que hem viscut. Aquest és un petit tribut a la memòria col·lectiva de la nostra comunitat, a tots aquells ciutadans que han patit la malaltia, i sobre tot, als nostres amics i familiars estimats que han perdut la vida.